Un juliol tronador.

El mes de juliol de 2013 a la Comunitat Valenciana ha tingut una temperatura mitjana estimada de 24,2ºC, uns 0,7ºC per damunt de la normal (considerant la normal la mitjana dels juliols de 1971 a 2000). Ha sigut calorós, com solen ser-ho tots els juliols, però res d’especial: en els últims 42 anys hi ha hagut uns 15 mesos de juliol més càlids que este.

La quantitat mitjana de pluja arreplegada a la Comunitat ha sigut de 11 l/m², pluja que cal considerar “normal” per a un mes de juliol encara que estiga un 20% per davall de la mitjana de 1971-2000. Cal recordar que, estadísticament parlant, el mes de juliol és el més sec de l’any a la Comunitat Valenciana, fins al punt de que vore ploure en juliol és quasi un miracle a molts llocs del territori valencià.

De ploure, a juliol, sol ser en forma de tronades, i més cap a les serres i comarques de l’interior,  especialment a les rodalies del Sistema Ibèric: el lloc, juntament amb els Pirineus, on les tronades són més freqüents a Espanya.

Enguany, i per això si que destaca este mes de juliol, hem tingut molts dies de tronada. Aleshores, mentre que a bona part del territori valencià la pluja ha sigut ben poca, cap a l’interior de València i Castelló si que s’han arreplegat quantitats destacables de pluja.

A Vilafranca, s’han comptat 12 dies de tronada este juliol que han deixat 61 l/m². La dada més alta de dies de tempesta d’un mes de juliol des de fa 40 anys. La mitjana de dies de tempesta a Vilafranca en juliol és 5,6 dies, i la dada més alta fins ara era els 11 dies de tronada de juliol de 1977.

Observació de l'estació espacial internacional. Agost 2013.

   Este mes d'agost podem vore a simple vista l'Estació espacial internacional. El que veiem és un punt blanc en moviment al cel, la llum que ens arriba des de l'extació és la reflectida pels panells solars. És per tant, abans de l'eixida del sol o després de la posta, quan són les millors condicions d'observació.

   Esta setmana la podem vore quasi tots els dies.
   Diumenge dia 4 d'agost la podem vore dos vegades, una entre les 22.25h i les 22.30h mirant cap al sud, i una segona vegada passats 4 minuts de la mitjanit mirant cap al nord. Ací teniu els gràfics de les dos passades dibuixades a sobre del cel que hi haurà en eixos instants.

   El cercle representa tota la cúpula celeste que ens envolta a eixa hora d'observació. Sobre la trajectòria de l'estació podem llegir l'hora exacta de la passada.

  

El següent gràfic és una ajuda per fer-se una idea de quina altura tindrà la primera passada sobre l'horitzó.

 


Ací veiem les passades els següents dies .

    Dia 5 de 23.15 h a 23.20 h mirant cap al nord.

Dia 6 de 22.25h a 22.32h.

Dia 7 de 21.35h a 21.40h

Dia 8 de 22.25h a 22.30h

Dia 9 de 21.35h a 21.40h

De fet algun d'estos dies es podrà vora al costat de l'estació un altre puntet, que serà la nau que s'ha llançat la passada nit cap a l'estació amb material bàsic i un nou company pels astronautes, un robot japonés.

http://www.nasa.gov/content/japanese-space-freighter-heading-to-station/#.Uf52v5HqrTo


Podeu trobar tota la informació de com es veu segons la població on esteu del món a esta pàgina.

http://www.heavens-above.com


salut i bon cel !

Perquè diguem “cap de setmana” si diumenge és l’últim dia de la setmana?

Per què, estrictament, l’últim dia de la setmana és dissabte si tenim en compte la influència i tradició judeocristiana a Occident. Si recordem el Gènesi, quan finalitza la creació, es llig:

“1. Així van quedar acabats el cel i la terra amb tots els seus estols. 2 El setè dia, Déu havia acabat la seua obra. El dia setè, doncs, va reposar de tota l’obra que havia fet. 3 Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seua obra creadora.”

Este seté dia, i per tant l’últim de la setmana, fou DISSABTE; el SHABAT dels hebreus consagrat com a dia de descans. Sobre l'origen del nom dels dies de la setmana podeu consultar: http://rbn.jimdo.com/verbof%C3%ADlia/soliloquis/dies-de-la-setmana/

Amb el cristianisme es passà a celebrar DIUMENGE (literalment “dia del Senyor”), que en realitat era el primer dia de la setmana però que es correspon, segons els relats del Nou Testament, amb el dia de la resurrecció del Nostre Senyor; de manera que diumenge és considerat encara el PRIMER dia de la setmana litúrgica en la tradició cristiana.

En passar a ser diumenge el dia de descans setmanal passà a identificar-se civilment con l’últim dia de la setmana. Així i tot, com que milers d’anys d’història i tradició moltes voltes no s’esborren d’un dia cap l’altre, perviu dir-li “cap de setmana” al que de manera efectiva ha acabant sent la fi de la setmana.

En alguns països anglosaxons encara es fan els calendaris posant com a primer dia de la setmana diumenge, encara que pintat de roig (ho podeu vore si entreu a moltes webs angleses amb un calendari). Mentre que en altres llengües diumenge es continua contant com a primer dia de la setmana. Per exemple al dilluns a Portugal i Brasil li diuen “segunda-feira”, o siga segon dia de la setmana.

La canícula, la gosseta i la calor.

Amb el nom de canícula es coneix el període de l’any en el que sol fer més calor, o siga, entre finals de juliol i principis d’agost. Per extensió, també s’anomenen els dies especialment calorosos com a caniculars.

Estrictament, i en origen, amb canícula es feia referència a l’època de l’any en la qual la constel·lació del Ca Major es feia visible a l’horitzó poc abans de l’eixida del sol. Literalment canícula en llatí vindria a significar “gosseta” o “gosset”, i feria referència a l’estrela més important d’eixa constel·lació: alfa Canis Majoris. Esta estrela era anomenada pels grecs Sírius, que ve a significar més o menys “extremadament calorós”.

Sírius es l’estrela més lluent a simple vista del cel nocturn i fa uns 5000 anys començava a ser visible sobre l’horitzó, poc abans de l’eixida del sol, a partir dels solstici d’estiu. Com que era la més lluenta del cel, coincidia la seua eixida amb la del sol i era estiu, es pensava que “contribuïa” a fer calorosa eixa època de l’any.

Resumint “canícula” feia referència a l’època de l’any en què l’estrela Sírius, la gossa o la gosseta, eixia sobre l’horitzó per llevant més o menys alhora que el sol. I com coincidia amb l’època més calorosa de l’any, a l’hemisferi nord per suposat, passa a identificar-se amb eixe nom la part més calorosa de l’estiu.

Això era en l’antiguitat, perquè a causa de la variació de la posició de l’eix de la Terra anomenada precessió (http://www.astromia.com/glosario/precesion.htm), ara l’eixida de Sírius per l’horitzó ja no coincidix amb el centre de l’estiu, sinó amb el final. No serà fins principis de setembre quan es podrà vore guaitar Sírius per llevant poc abans de l’eixida del sol:

Un juny de 2013 fresc i sec.

Si per alguna cosa ha destacat el mes de juny de 2013 és per la poca calor que hem patit. D’acord amb les dades de l’AEMET, este juny ha sigut el “més fresc”, o el “menys calorós”,  des de 1992, amb una temperatura mitjana de 19.6º, uns 0.6º menys del considerat “normal” (mitjana estadística del període 1971-2000).

Llevat de la setmana del 13 a 16 de juny, la resta del mes ha tingut temperatures per davall  del normal.  Té a vore amb esta situació el fet de que la temperatura de l’aigua del mar haja estat a més uns 1,5ºC per davall de la seua mitjana.

Pel que fa a pluja, la mitjana estimada a la Comunitat Valenciana ha estat de 25 l/m², el que és un 20% per davall del normal. No obstant hi ha un gran contrast entre les comarques de Castelló, on el mes ha sigut humit, i la resta del territori, on ha sigut sec.

A les comarques de Castelló hi hagué molts dies de tronad. Destaquen les dels dies 18 i 21, amb granís i pedra que feu molt de mal entre l’Alt Palància i la Plana Baixa.